En el trajecte de la nostra història han coexistit,
generalment, dues formes d'entendre a les persones grans. D'una banda, han
estat vistes com a persones sàvies amb experiència acumulada i
coneixements al llarg de la seva vida. D'altra banda, com a
persones dependents, amb una xarxa social escassa i malaltes.
L'edadisme es coneix com la
discriminació a persones i/o col·lectius amb motiu de la seva edat, sent
aquesta la tercera causa de discriminació (després del sexisme i el racisme). Aquesta
exclusió contempla una sèrie d'estereotips i discriminacions a raó dels anys de
l'individu/a. Alguns dels prejudicis més comuns en relació a aquest grup són:
- - Les
persones grans són malaltes i fràgils
- -
Les
persones grans s'obliden de les coses
- -
Les
persones grans no poden aprendre coses noves
Aquests
clixés no només estan presents en les converses entre amics sinó que ho llegim
en els diaris i/o ho veiem a través de la televisió i xarxes socials.
La nostra societat ha de ser conscient com aquest tracte afecta a les persones grans del nostre
entorn, afectant la seva autoestima i salut.
Fer front a aquesta discriminació no depèn únicament de les polítiques socials
del nostre govern o de noves estratègies dels mitjans de comunicació. Aquest
canvi comença amb un compromís individual, entenent que cada persona gran és
valuosa, té una història de vida i desitjos per complir.
Diu Paulo Freire: "Ningú
és vell perquè va néixer fa molt temps o jove perquè va néixer fa poc. Som
vells o joves en funció de com entenem el món, de la disponibilitat amb la qual
ens dediquem curiosos en saber, la conquesta dels quals mai cansa i el
descobriment dels quals mai ens deixa passius i insatisfets".
Judit
Fernández
Treballadora
Social a Centros Amunt