Totes les persones independentment de la situació que
tinguem patim de guerres internes o dit d’una altra manera conflictes intra–personals.
Cadascú coneix les seves circumstancies,
així com les seves mancances i els seus propis neguits o familiars. El dol com
a tal no és exactament sinònim de mort,
però sí que ho és de la paraula pèrdua. És parlar de dolor, de sentiment de
buidor i melancolia.
Ens trobem molts
casos en que
veiem aquest sentiment en persones que ingressen, que saben la realitat
que suporten a les seves esquenes i s’enfonsen. Estan enfadades amb el món, es
comporten malament amb les persones del seu voltant. I això perquè? Perquè la
seva vida ha passat a ser una “altra” en la que no són els “d’abans”. Ningú els
hi ha preguntat res i la situació ha canviat, l’escenari és un altre. Fosc,
trist, fred i amb una soledat on cada cop tot pren més forma i volum. El
sentiment de vulnerabilitat està a flor de pell, trontollant en el que passarà o en el que no passarà.
Malgrat tot, ningú no ho sap, NINGÚ és coneixedor del futur de l’altre. Tot i que que hi hagin més
persones, més casos, més situacions i més pronòstics i diagnòstics. La
individualitat de l’ésser humà és tant magnífica com cruelment minúscula. I la
pregunta és: Que podem fer els
professionals davant d’això? DONAR DE LA MÀ literal i metafòricament parlant.
Acompanyar, reconfortar i guiar.
Kluber Ros icona de referència del dol ja ens va parlar de les etapes de negació, ira, culpa, depressió i acceptació. Segons la teoria, cal passar per cadascuna d'elles. Durant aproximadament 6 o 18 mesos. Una vegada identificat en què punt ens trobem és important, oferir un propòsit, o facilitar els propis recursos per a acceptar la pèrdua en si. Petits consells modificadors de l'entorn poden ser de gran ajuda. Plantejar-se un “objectiu” a complir per mes, qualsevol petit pas serà un gran camí cap al benestar. Elaborar una carta de comiat al “antic jo” o bé a la persona absent. Tot el que un pugui exterioritzar i posar cap a fora serà bo per al camí correcte amb la meta final de l'acceptació. Si tenim una mà, un somriure, una paraula o un silenci, al costat tot serà més fàcil.
Patrícia Lucas
Psicóloga Clínica i Neuro rehabilitadora
Centres Amunt