Moure’s en l’entorn és una activitat essencial de la vida de la persona. Mantenir la capacitat de coordinació, agilitat, flexibilitat, equilibri, força i resistència és indicatiu d’una bona forma física que ajuda a evitar la immobilitat. El deteriorament de la mobilitat és el problema més freqüent en persones grans que han de ser hospitalitzades i en les que estan ingressades en residències. Socialment la immobilitat té importants repercussions sanitàries, econòmiques i familiars, i és un dels factors que pot fer decidir l’ingrés de la persona en un centre.

Existeixen causes fisiològiques, lligades a malalties ambientals i socials, que expliquen la síndrome d’immobilitat. Algunes d’aquestes causes fisiològiques són: dolor, disminució de la força i de la massa muscular, malnutrició, anèmies, alteracions visuals i auditives, repòs prolongat al llit, por de caure, efectes adversos als medicaments, subjeccions, etc. I malalties que afavoreixen la seva aparició com les del sistema musculoesquelètic (artritis, osteoporosi); problemes neurològics (malaltia de Parkinson, ictus, demències); i malalties cardiorespiratòries, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica. Hi ha un altre grup de causes que poden influir en l’aparició de la immobilitat que estan relacionades amb el lloc on es viu (obstacles, escales, terres relliscosos, programes limitats d’activitats físiques i socials, etc.), amb una actitud passiva per part de la persona que la pateix, i amb una actitud passiva i sobreprotectora dels cuidadors que per impedir caigudes eviten que la persona es mogui.

Quan la immobilitat es presenta de manera aguda s’ha de considerar una urgència, ja que generalment amaga l’existència de malalties i problemes que comprometran la vida i la capacitat funcional de la persona, i que si s’aborden correctament i aviat poden ser reversibles. Quan la immobilitat ja està instaurada, evoluciona i desencadena una cascada de conseqüències sovint més greus que les causes desencadenants.

Les conseqüències de la immobilitat apareixen a tot l’organisme, i són una amenaça per a tots els sistemes del cos (pèrdua de joc articular, pèrdua de massa i força muscular i òssia, problemes cardiovasculars com l’aparició de trombosis, problemes respiratoris, desequilibri metabòlic, problemes urinaris i més vulnerabilitat a les infeccions, restrenyiment, llagues per decúbit, insomni, etc.). En els aspectes psicosocial i cultural la immobilitat és un risc per patir depressió, aïllament social i ansietat, amb conseqüències associades com ara una baixa autoestima, apatia, irritabilitat, tristesa, dificultats de concentració, etc.

Es recomana: 

• Les actituds de les persones cuidadores són cabdals per prevenir i minimitzar l’impacte de la immobilitat. És necessari que coneguin les conseqüències de la immobilitat i la manera d’evitar-la i retardar-la. 
• Ensenyar a la persona i als seus cuidadors les intervencions que calen per evitar la immobilització prolongada. 
• Abandonar el llit de seguida que es pugui. El pas de la posició de decúbit a la sedestació (estar assegut) i a la bipedestació (estar dret) s’ha de fer progressivament i a poc a poc.
• Valorar la necessitat d’ajudes tècniques i d’adaptacions per caminar i per a la llar.
• Si la persona ha de mantenir la immobilitat cal tenir present les cures específiques següents: prevenir les úlceres de la pell, hidratar la pell i fer-hi massatges, mantenir canvis posturals, fer una bona higiene i mantenir el llit net i sense arrugues, assegurar una dieta adequada, prestar atenció a la posició de la persona, mantenir l’alineació corporal i realitzar moviments articulars actius i passius.